miércoles, 4 de mayo de 2016

L'inquilí de somnis

El repic de les campanes de la Catedral es feia estrident quan a les set del matí es compassava amb el timbre agut del despertador de l’àvia. Ella i el Claudi dormien a la mateixa habitació, així l’àvia li feia companyia i el consolava quan apareixien els malsons que el nen patia des de feia temps.
Els episodis de terror nocturn s’apoderaven de les hores de descans del petit fins al punt que hi havia nits en les quals no dormia ningú. I ell plorava, gemegava, mentre els seus pares patien i es desesperaven.
Després de la mort de l’avi, l’àvia se’n va anar a viure amb ells i això va ser la salvació. En veure què passava es va oferir per dormir amb el petit Claudi i procurar el descans de tots. Ella podia passar una nit en blanc i dormir de dia, no l’esperaven a la feina, ja feia tres anys que s’havia jubilat. Així que van arreglar l’habitació perquè hi cabessin tots dos, hi van posar un parell de llits grans i còmodes i la van decorar al més agradable possible. Les parets de color pedra, els mobles blancs i alguns quadres penjats amb paisatges bonics i lluminosos, van fer de l’habitació del Claudi un lloc molt especial i tranquil.
I amb la tranquil·litat que es desprenia d’aquelles quatre parets, el Claudi va anar agafant confiança amb ell mateix. Els malsons es repetien, però començava a afrontar-los d’una altra manera. Ja no es despertava cridant, se sobresaltava, sí, però amb veu baixeta despertava l’àvia i en parlaven. Ell no sabia ben bé com explicar què li passava, perquè un cop despert no recordava res del que havia somiat. Però l’àvia l’animava a fer memòria sense por. Ella creia que, sense que el Claudi ho sabés, l’oblit formava part de l’estratègia del seu cervell per assolir la tranquil·litat. Així que va començar a pensar com s’ho podia fer per acabar amb el problema d’una vegada per totes...
Mentre el Claudi dormís ella l’observaria. Es fixaria en tots els seus moviments, en les cares que feia (per si notava inquietud), en si canviava la posició, si parlava o rumorejava alguna cosa... I així ho va fer, durant un parell de setmanes, sense dir res a ningú. Es va anotar en una llibreta tots els moviments del nen; les paraules indesxifrables que pronunciava entre somnis, algunes amb angoixa, altres no; els moviments de les mans, dels peus, les ganyotes de la cara, comprovava si coincidien amb els moments d’angoixa... També el va filmar amb una petita càmera que permetia enregistrar imatges i seqüències en la foscor. I es va dedicar a observar les imatges i les pel·lícules durant els dies següents.
Quan el Claudi era a l’escola i els seus pares a la feina, l’àvia feia les seves tasques d’investigació, repassava la informació que tenia de les hores de son del Claudi, i llegia llibres per informar-se del tema...
Un dia, en sortir de l’escola, en Claudi estava cansat i moix. L’àvia l’havia anat a buscar i li havia notat el front calent. En arribar a casa, bullia. Li va posar el termòmetre, estava a trenta-nou i mig. Ràpidament li va preparar una banyera plena d’aigua tèbia i el va banyar, li va posar el pijama i el  va fer tombar al llit. L’antitèrmic li donaria quan arribessin els pares.
L’àvia el calmava com sempre, agafant-li la mà i en Claudi delirava... fins que va quedar adormit. D’aquella febrada en sortirien un o dos centímetres d’altura, segur, sempre passava...
I mentre dormia va passar una cosa que l’àvia encara no havia viscut amb el petit. En Claudi va fer les ganyotes d’angoixa que havia fet tantes altres vegades, va moure les mans i els peus igual, però aquesta vegada se l’entenia perfectament:
-       Deixa’m, deixa’m, no vull veure’t més! T’he dit que no et vull tornar a veure en els meus somnis, sempre hi ets i no m’agradés!
Llavors, l’àvia va comprendre que la solució seria una mica més complicada del que havia imaginat... Sort de la seva vellesa, que li proporcionava una experiència que els pares no tenien!
Es va aixecar, es va preparar una til·la i se la va beure. Es va tombar al llit amb el seu net i es va quedar adormida: sabia que per solucionar el problema havia d’intervenir ella. Així que, un cop adormida va entrar al somni del Claudi, i com que en els somnis s’hi pot ser sense ser-hi, li va dir al nen tot el que havia de fer sense que ell se n’adonés.
Efectivament un inquilí de somnis s’havia colat feia dies en el descans del Claudi, el molestava, li feia mil entremaliadures i no el deixava descansar a gust. Així que l’àvia va ajudar a enfrontar-s’hi i en Claudi ho va fer. Li va cantar les quaranta!
-       Mira, a casa meva sempre diem “si vens per bé no et quedis al carrer, però si vens per mal no passis del portal”. Així que si vens per fer-me la vida més agradable, pots tornar quan vulguis, però si la teva intenció és fer-me patir no cal que tornis mai més!
L’inquilí es va fer petit, molt petit, fins a desaparèixer. En Claudi l’havia vençut!
A partir d’aquell dia va descansar. I l’àvia també. S’havia fet una mica més gran i una mica més valent perquè havia estat capaç d’enfrontar-se a qui no el feia content.
L’inquilí ja no va aparèixer mai més, ni en els somnis del Claudi ni en cap altre somni, de l’escarment havia desaparegut per sempre.